Arxiu de l'autor: fmorales1980

Quant a fmorales1980

Historiador català a mig camí entre Europa i Amèrica.

Museu d’Història de la Ciutat

Aquests darrers cinc mesos he pogut gaudir de nou d’una ciutat que sempre m’ha donat més del que em treu: Girona. Ara ja fa temps d’això, però no crec que les coses hagin canviat massa des de que amb un amic vam visitar el Museu d’Història de la Ciutat, situat al número 27 del carrer de la Força.

Costa de creure el que hi vam trobar. Peces no exposades, deixant només el cartellet que identifica la peça desapareguda. Mapes d’aquells amb leds, tot i que no tots funcionaven. Projectors que mostren com a missatge imprès sobre parets blanques el següent: “Canvieu la bombeta.” Armes de foc pretesament situades a la guerra napoleònica quan al primer cop d’ull les hauríem de situar tècnicament al darrer terç del segle XIX.

En definitiva, costa de creure com un museu com aquest, en una ciutat tan turística com Girona, estigui en un estat tan desastrós.

José Ramón Mélida (1856-1933)

A banda de ser el substitut d’Adolf Schulten a les excavacions de Numància, Mélida va tenir una carrera de novel·lista paral·lela a la d’arqueòleg. Com provenia de l’egiptologia, la seva primera novel·la fou El sortilegio de Karnak, publicada el 1880 amb 249 notes referencials a documents i autors a partir dels quals obtenia les seves idees. A diferència de la novel·la història completament polititzada, Mélida utilitzà el gènere per mostrar la màxima observació rígida de la realitat, de forma similiar a com ho faria un científic experimental.

És potser aquesta experimentació la que el portaria a escriure Luisa Minerva, on la protagonista passeja pel Museo Arqueológico Nacional, a través del qual connecta passat i present. Un fenomen semblant el trobem a la narració d’una nit a Pompeia en el seu A orillas del Guadarza, on l’esdeveniment de l’erupció del Vesubi de setembre de 1879 permet reconstruir el passat a través d’un somni.

La seva darrera novel·la del gènere arqueològic, Salomón, rey de Israel, de 1894, repeteix l’alt contingut de referències historiogràfiques de El sortilegio de Karnak. En el pròleg posa èmfasi en el que ell considera de la història i de la novel·la:

La historia, que antes se redactaba como documento literario y político, con arreglo a las referencias de los autores antiguos, ha sido renovada por la arqueología, que nos ha puesto en comunicación directa con el mundo antiguo. La novela, apartándose de las poéticas ficciones creadas por el pseudo-romanticismo, pide hoy la imitación fiel de la realidad de la vida, y el novelista se preocupa por las circunstancias en que se desarrollan las pasiones en los hombres contemporáneos, del medio en que se vive y del ambiente moral que se respira. En una palabra: la historia y la novela buscan la verdad exacta.

Joaquín Costa (1846-1911)

Un dels pares del regeneracionisme, Costa fou advocat de professió i autor de Cuestiones celtíberas. Intentà el projecte d’escriure tres novel·les nacionals basades en l’arqueologia, tot i que només es quedà en una d’incompleta, escrita entre 1908 i 1909). Es tracta de Último día del paganismo, i l’acció transcorre en una Hispània cristianitzada en el segle IV, en els darrers dies de l’Imperi Romà.

A la situació d’invasions del nord i de l’est, i de guerra civil religiosa descrita en el capítol I, s’afegeix una descripció d’allò que succeí a Numància segles enrere. Una situació que es produeix quan els protagonistes veuen una estàtua situada en el terreny de l’antiga ciutat celtíbera. Les constants referències a les crisis de l’Imperi Romà i als canvis en l’estructura monumental i d’infrastructures a Hispània em porten a pensar que Costa donava per a Roma la següent solució: Espanya com a contenidor d’un nou esplendor romà. Així, veiem com la

gloria mayor de Nerva fue sacar de España y dar al Imperio un Trajano glorioso, restaurador de la patria. No la gloria mayor, sino la única, de mi reinado quiero que sea dar al mundo heleno-romano otro nuevo esforzado Trajano, sacado también de España, que restaure el ejército y con él las glorias empañadas del Imperio y sea, conditor alter, segundo fundador (cap. II).

Una de les principals obsessions de Costa, el caciquisme i els problemes al voltant de la terra, problemes propis del regeneracionisme, apareix en diversos moments d’aquesta novel·la inacabada.

Me llamo Pacieco; soy y no soy siervo, soy y no soy fugitivo; soy un campesino víctima del tirano de mi lugar. Se halla éste a menos de una jornada de aquí, en tierra de vacceos, y lleva por nombre, poco apropiado por cierto, La Mota. Vino a vivir a él un magnate de muchas campanillas y bien relacionado, así en la capital de la provincia como en Milán. Con sus tropelías e infamias, incontables o inenarrables, en que magistrados y agentes de la Administración pública le ayudaban con tanta decisión y empeño como si fuese virtud, Epasto, que así se llama el potentado, obligó a la villa a sometérsele, mediante un “contrato de tutela”, en que él se obligaba a dispensarles su protección, garantizando la libertad personal al vecindario y las tierras que todavía le quedaban a cambio de un tributo anual que habían de pagarle y que efectivamente le pagaban, con más puntualidad que el suyo al Fisco (cap. II).

L’efecte piràmide

Amb la filosofia de considerar l’arqueologia des d’un punt de vista absolutament ampli (és a dir, no només la vessant científica, sinó també la cultural i política) miraré de contribuir en aquest bloc de l’Agrupació d’Arqueòlegs de Catalunya.

Fa uns dies vaig veure que feien la pel·lícula The Mummy: Tomb of the Dragon Emperor a TV3. No sé si vaig aguantar deu minuts o menys, però vaig poder veure suficient, fins al punt de comprovar com uns arqueòlegs d’algun moment indeterminat de finals segle XIX o principis del XX entraven a la tomba d’un emperador xinès. El mètode: explosius. Aquesta finura a l’hora d’actuar em va fer pensar en una altra pel·lícula, aparentment molt diferent: Prometheus, dirigida per Ridley Scott. Aviat veureu per què.

Des del meu punt de vista és una pel·lícula que, dins del gènere, té de tot: dosis de terror, viatge obscur, monstres estil John Carpenter (The Thing) o Howard Phillips Lovecraft (Cthulhu), dones lleugeres de roba en naus espacials (Barbarella, etcètera), referències a altres pel·lícules del gènere (Mission to Mars, 2001: A Space Odyssey), etcètera. Els dos elements que vull posar en relació entre la pel·lícula de Scott i la de Rob Cohen són dos.

Un. La manca de professionalitat investigadora. Per Déu, jo puc passar dies al voltant d’un article de diari de fa cinquanta anys per alguna recerca històrica mentre els protagonistes de Prometheus no dubten en prendre riscos innecessaris i contaminar proves biològiques a anys llum de la Terra. I dos, i relacionat amb el que acabo de dir, la pel·lícula de la saga Alien m’ha recordat aquelles produccions cinematogràfiques basades en les excavacions egiptològiques dels voltants de l’any 1900. Només cal mirar The Mummy (la de 1932) i d’altres semblants per veure com l’ús de la dinamita era tan important com el de la pala i el carretó.

No us penseu que això passa només a la ficció. I si no que li preguntin a alguna de les piràmides excavades a Mèxic per Manuel Gamio (1883-1960) quan tenia una mica de pressa.