Arxiu d'etiquetes: Numància

José Ramón Mélida (1856-1933)

A banda de ser el substitut d’Adolf Schulten a les excavacions de Numància, Mélida va tenir una carrera de novel·lista paral·lela a la d’arqueòleg. Com provenia de l’egiptologia, la seva primera novel·la fou El sortilegio de Karnak, publicada el 1880 amb 249 notes referencials a documents i autors a partir dels quals obtenia les seves idees. A diferència de la novel·la història completament polititzada, Mélida utilitzà el gènere per mostrar la màxima observació rígida de la realitat, de forma similiar a com ho faria un científic experimental.

És potser aquesta experimentació la que el portaria a escriure Luisa Minerva, on la protagonista passeja pel Museo Arqueológico Nacional, a través del qual connecta passat i present. Un fenomen semblant el trobem a la narració d’una nit a Pompeia en el seu A orillas del Guadarza, on l’esdeveniment de l’erupció del Vesubi de setembre de 1879 permet reconstruir el passat a través d’un somni.

La seva darrera novel·la del gènere arqueològic, Salomón, rey de Israel, de 1894, repeteix l’alt contingut de referències historiogràfiques de El sortilegio de Karnak. En el pròleg posa èmfasi en el que ell considera de la història i de la novel·la:

La historia, que antes se redactaba como documento literario y político, con arreglo a las referencias de los autores antiguos, ha sido renovada por la arqueología, que nos ha puesto en comunicación directa con el mundo antiguo. La novela, apartándose de las poéticas ficciones creadas por el pseudo-romanticismo, pide hoy la imitación fiel de la realidad de la vida, y el novelista se preocupa por las circunstancias en que se desarrollan las pasiones en los hombres contemporáneos, del medio en que se vive y del ambiente moral que se respira. En una palabra: la historia y la novela buscan la verdad exacta.

Anuncis

Joaquín Costa (1846-1911)

Un dels pares del regeneracionisme, Costa fou advocat de professió i autor de Cuestiones celtíberas. Intentà el projecte d’escriure tres novel·les nacionals basades en l’arqueologia, tot i que només es quedà en una d’incompleta, escrita entre 1908 i 1909). Es tracta de Último día del paganismo, i l’acció transcorre en una Hispània cristianitzada en el segle IV, en els darrers dies de l’Imperi Romà.

A la situació d’invasions del nord i de l’est, i de guerra civil religiosa descrita en el capítol I, s’afegeix una descripció d’allò que succeí a Numància segles enrere. Una situació que es produeix quan els protagonistes veuen una estàtua situada en el terreny de l’antiga ciutat celtíbera. Les constants referències a les crisis de l’Imperi Romà i als canvis en l’estructura monumental i d’infrastructures a Hispània em porten a pensar que Costa donava per a Roma la següent solució: Espanya com a contenidor d’un nou esplendor romà. Així, veiem com la

gloria mayor de Nerva fue sacar de España y dar al Imperio un Trajano glorioso, restaurador de la patria. No la gloria mayor, sino la única, de mi reinado quiero que sea dar al mundo heleno-romano otro nuevo esforzado Trajano, sacado también de España, que restaure el ejército y con él las glorias empañadas del Imperio y sea, conditor alter, segundo fundador (cap. II).

Una de les principals obsessions de Costa, el caciquisme i els problemes al voltant de la terra, problemes propis del regeneracionisme, apareix en diversos moments d’aquesta novel·la inacabada.

Me llamo Pacieco; soy y no soy siervo, soy y no soy fugitivo; soy un campesino víctima del tirano de mi lugar. Se halla éste a menos de una jornada de aquí, en tierra de vacceos, y lleva por nombre, poco apropiado por cierto, La Mota. Vino a vivir a él un magnate de muchas campanillas y bien relacionado, así en la capital de la provincia como en Milán. Con sus tropelías e infamias, incontables o inenarrables, en que magistrados y agentes de la Administración pública le ayudaban con tanta decisión y empeño como si fuese virtud, Epasto, que así se llama el potentado, obligó a la villa a sometérsele, mediante un “contrato de tutela”, en que él se obligaba a dispensarles su protección, garantizando la libertad personal al vecindario y las tierras que todavía le quedaban a cambio de un tributo anual que habían de pagarle y que efectivamente le pagaban, con más puntualidad que el suyo al Fisco (cap. II).