Ep nois, la University of Florida estarà fent patrulles de reconeixement aquest estiu per Catalunya.
UF in Catalonia
Deixa un comentari
El Reportero de la Historia: Descubren singular objeto metálico en complejo arqueológico de Chan Chan
Museu d’Història de la Ciutat
Aquests darrers cinc mesos he pogut gaudir de nou d’una ciutat que sempre m’ha donat més del que em treu: Girona. Ara ja fa temps d’això, però no crec que les coses hagin canviat massa des de que amb un amic vam visitar el Museu d’Història de la Ciutat, situat al número 27 del carrer de la Força.
Costa de creure el que hi vam trobar. Peces no exposades, deixant només el cartellet que identifica la peça desapareguda. Mapes d’aquells amb leds, tot i que no tots funcionaven. Projectors que mostren com a missatge imprès sobre parets blanques el següent: “Canvieu la bombeta.” Armes de foc pretesament situades a la guerra napoleònica quan al primer cop d’ull les hauríem de situar tècnicament al darrer terç del segle XIX.
En definitiva, costa de creure com un museu com aquest, en una ciutat tan turística com Girona, estigui en un estat tan desastrós.
Comparteix:
Els nous treballs arqueològics a Vilauba aporten llum sobre l’època visigoda – AraGirona
Treure suc a Facebook – Les pàgines.
Qui més qui menys tothom coneix el Facebook. O hi té un perfil o coneix a algú que en té. Com que no és el nostre objectiu descriure les bondats de la xarxa, avui analitzem una de les dues maneres més pràctiques de treure-li suc des del punt de vista de la difusió i la comunicació: les pàgines. L’altra opció són els grups, dels que en parlarem properament.
Les pàgines són una eina per a promocionar marques, entitats, locals comercials, agrupacions de gent, personatges, i un llarg etcètera. Es creen i es gestionen des d’un perfil personal i es poden interconnectar amb moltes aplicacions i serveis externs a facebook.
El pas més important és definir, d’entre les categories que se’ns proporcionen, a quina pertany allò que volem promocionar: una empresa, un bloc, una revista, etc. Aquest pas és important perquè el facebook recomana als seguidors de les pàgines altres de similars en base a la descripció que els creadors n’han fet d’elles. Si la descripció és incorrecta no arribarem a tanta gent com podríem arribar. Un altre motiu és per que si algú arriba a la nostra pàgina, que pugui saber de què va en un cop d’ull.
Un cop creada la pàgina li anem posant el contingut, la descripció i configurant les opcions d’abast. Podem restringir aquest abast a un àmbit regional concret, excloure’l, o posar un mínim d’edat per a poder veure la nostra pàgina. En el cas de la difusió del patrimoni aquest punt no és important, però és una opció que existeix.
Avantatges que ens ofereix una pàgina.
El principal és la facilitat de creació i ús. És ràpid, simple i eficaç. I després, polir els aspectes és qüestió de temps i mirar-se bé les opcions i les configuracions.
Un segon és la facilitat d’adhesió. A diferència dels perfils personals o dels grups, a una pàgina no s’ha de demanar permís a una tercera persona per estar-ne al cas. Simplement cliquem al “M’agrada” i fet. I no ens hem de trencar el cap amb sol·licituds d’amistat o grau de coneixença del nouvingut, cosa que si que pot passar amb els perfils personals.
El tercer -compartit amb els grups- és que podem afegir a altres persones com a administradors, cosa que facilita la feina de manteniment en cas que hi hagi molta informació a publicar o que es tractin vàries especialitats per part de persones diferents.
Recentment facebook ha afegit la missatgeria interna també a les pàgines, cosa que afavoreix la comunicació directa. A diferència de la comunicació al mur de la pàgina, la missatgeria instantània ens aporta confidencialitat.
Comparteix:
José Ramón Mélida (1856-1933)
A banda de ser el substitut d’Adolf Schulten a les excavacions de Numància, Mélida va tenir una carrera de novel·lista paral·lela a la d’arqueòleg. Com provenia de l’egiptologia, la seva primera novel·la fou El sortilegio de Karnak, publicada el 1880 amb 249 notes referencials a documents i autors a partir dels quals obtenia les seves idees. A diferència de la novel·la història completament polititzada, Mélida utilitzà el gènere per mostrar la màxima observació rígida de la realitat, de forma similiar a com ho faria un científic experimental.
És potser aquesta experimentació la que el portaria a escriure Luisa Minerva, on la protagonista passeja pel Museo Arqueológico Nacional, a través del qual connecta passat i present. Un fenomen semblant el trobem a la narració d’una nit a Pompeia en el seu A orillas del Guadarza, on l’esdeveniment de l’erupció del Vesubi de setembre de 1879 permet reconstruir el passat a través d’un somni.
La seva darrera novel·la del gènere arqueològic, Salomón, rey de Israel, de 1894, repeteix l’alt contingut de referències historiogràfiques de El sortilegio de Karnak. En el pròleg posa èmfasi en el que ell considera de la història i de la novel·la:
La historia, que antes se redactaba como documento literario y político, con arreglo a las referencias de los autores antiguos, ha sido renovada por la arqueología, que nos ha puesto en comunicación directa con el mundo antiguo. La novela, apartándose de las poéticas ficciones creadas por el pseudo-romanticismo, pide hoy la imitación fiel de la realidad de la vida, y el novelista se preocupa por las circunstancias en que se desarrollan las pasiones en los hombres contemporáneos, del medio en que se vive y del ambiente moral que se respira. En una palabra: la historia y la novela buscan la verdad exacta.
Comparteix:
Joaquín Costa (1846-1911)
Un dels pares del regeneracionisme, Costa fou advocat de professió i autor de Cuestiones celtíberas. Intentà el projecte d’escriure tres novel·les nacionals basades en l’arqueologia, tot i que només es quedà en una d’incompleta, escrita entre 1908 i 1909). Es tracta de Último día del paganismo, i l’acció transcorre en una Hispània cristianitzada en el segle IV, en els darrers dies de l’Imperi Romà.
A la situació d’invasions del nord i de l’est, i de guerra civil religiosa descrita en el capítol I, s’afegeix una descripció d’allò que succeí a Numància segles enrere. Una situació que es produeix quan els protagonistes veuen una estàtua situada en el terreny de l’antiga ciutat celtíbera. Les constants referències a les crisis de l’Imperi Romà i als canvis en l’estructura monumental i d’infrastructures a Hispània em porten a pensar que Costa donava per a Roma la següent solució: Espanya com a contenidor d’un nou esplendor romà. Així, veiem com la
gloria mayor de Nerva fue sacar de España y dar al Imperio un Trajano glorioso, restaurador de la patria. No la gloria mayor, sino la única, de mi reinado quiero que sea dar al mundo heleno-romano otro nuevo esforzado Trajano, sacado también de España, que restaure el ejército y con él las glorias empañadas del Imperio y sea, conditor alter, segundo fundador (cap. II).
Una de les principals obsessions de Costa, el caciquisme i els problemes al voltant de la terra, problemes propis del regeneracionisme, apareix en diversos moments d’aquesta novel·la inacabada.
Me llamo Pacieco; soy y no soy siervo, soy y no soy fugitivo; soy un campesino víctima del tirano de mi lugar. Se halla éste a menos de una jornada de aquí, en tierra de vacceos, y lleva por nombre, poco apropiado por cierto, La Mota. Vino a vivir a él un magnate de muchas campanillas y bien relacionado, así en la capital de la provincia como en Milán. Con sus tropelías e infamias, incontables o inenarrables, en que magistrados y agentes de la Administración pública le ayudaban con tanta decisión y empeño como si fuese virtud, Epasto, que así se llama el potentado, obligó a la villa a sometérsele, mediante un “contrato de tutela”, en que él se obligaba a dispensarles su protección, garantizando la libertad personal al vecindario y las tierras que todavía le quedaban a cambio de un tributo anual que habían de pagarle y que efectivamente le pagaban, con más puntualidad que el suyo al Fisco (cap. II).
Comparteix:
Les tecnologies de la comunicació: usos, abusos i mals usos d’un recurs aparentment inacabable.
Les TIC (tecnologies de l’informació i la comunicació) han aparegut a la nostra vida recent amb força. Internet fa anys que existeix, molts. I de presència a la xarxa qui més qui menys en té experiència: fòrums, blocs, pàgines de consulta, lleure, etc. Però ara fa relativament pocs anys que aquestes tecnologies han experimentat un creixement sorprenentment gran. Va començar amb el fenomen de les xarxes socials com MySpace, però va ser amb el facebook quan va semblar expandir-se exponencialment. Després van venir-ne d’altres com tuenti (dirigida principalment a adolescents i post adolescents) o Google Plus, per exemple. Finalment, centenars d’altres eines i espais on esplaiar-nos, difondre coneixement o fer visa social. Tantes que moltes vegades ens perdem i trobem que determinades possibilitats són complicades però resulta que no ho són tant.
La meva aportació al bloc provarà d’analitzar les eines i recursos disponibles i com es poden aplicar a una bona difusió. Evidentment, parlarem de difusió arqueològica, però pot servir per a molts altres camps del saber.
Analitzaré un gran nombre de recursos de tot tipus organitzats per tipus. Començarem per les xarxes socials, que tenen més complexitat i que, al poder-se compartir el contingut web en elles és necessari haver-les analitzat abans.
Trobareu, finalment, la informació i els enllaços a l’apartat de TIC d’aquest bloc un cop publicada cada entrada corresponent. A més, hi afegirem informació extra.
Proper capítol: Facebook.
Comparteix:
L’efecte piràmide
Amb la filosofia de considerar l’arqueologia des d’un punt de vista absolutament ampli (és a dir, no només la vessant científica, sinó també la cultural i política) miraré de contribuir en aquest bloc de l’Agrupació d’Arqueòlegs de Catalunya.
Fa uns dies vaig veure que feien la pel·lícula The Mummy: Tomb of the Dragon Emperor a TV3. No sé si vaig aguantar deu minuts o menys, però vaig poder veure suficient, fins al punt de comprovar com uns arqueòlegs d’algun moment indeterminat de finals segle XIX o principis del XX entraven a la tomba d’un emperador xinès. El mètode: explosius. Aquesta finura a l’hora d’actuar em va fer pensar en una altra pel·lícula, aparentment molt diferent: Prometheus, dirigida per Ridley Scott. Aviat veureu per què.
Des del meu punt de vista és una pel·lícula que, dins del gènere, té de tot: dosis de terror, viatge obscur, monstres estil John Carpenter (The Thing) o Howard Phillips Lovecraft (Cthulhu), dones lleugeres de roba en naus espacials (Barbarella, etcètera), referències a altres pel·lícules del gènere (Mission to Mars, 2001: A Space Odyssey), etcètera. Els dos elements que vull posar en relació entre la pel·lícula de Scott i la de Rob Cohen són dos.
Un. La manca de professionalitat investigadora. Per Déu, jo puc passar dies al voltant d’un article de diari de fa cinquanta anys per alguna recerca històrica mentre els protagonistes de Prometheus no dubten en prendre riscos innecessaris i contaminar proves biològiques a anys llum de la Terra. I dos, i relacionat amb el que acabo de dir, la pel·lícula de la saga Alien m’ha recordat aquelles produccions cinematogràfiques basades en les excavacions egiptològiques dels voltants de l’any 1900. Només cal mirar The Mummy (la de 1932) i d’altres semblants per veure com l’ús de la dinamita era tan important com el de la pala i el carretó.
No us penseu que això passa només a la ficció. I si no que li preguntin a alguna de les piràmides excavades a Mèxic per Manuel Gamio (1883-1960) quan tenia una mica de pressa.
Comparteix:
Benvinguts, passeu, passeu.
Sigueu benvinguts i benvingudes al bloc de l’Agrupació d’Arqueòlegs de Catalunya, un munt de professionals que volem oferir a tothom un espai de comunicació i reflexió sobre el nostre sector. Un lloc on trobar informació però també anàlisi i referències. On poder aportar i rebre. Un espai obert a totes les idees i sensibilitats.
Seguia la cançó dient “que casa meva és casa vostra sí és que hi ha cases d’algú.” Doncs bé, sentiu-vos com a casa. I si voleu participar, escriviu-nos un correu o deixeu un comentari i una forma de contacte al final de la pàgina.
Gràcies per la vostra visita i participació.
Agrupació d'Arqueòlegs de Catalunya 